Màssimes

Màssimes 2017-10-29T17:21:00+00:00

Project Description

Màssimes és un conjunt de 333 màximes a partir d’observacions de la societat tot defugint l’encriptació a la qual sol sotmetre la filosofia la interpretació de la “realitat”. El títol de “màssimes” ve del joc entre les “màximes” i el meu cognom “Mas”.

Llegeix ací mateix el pròleg i les 10 primeres “màssimes”:

Davantal

              Francis Bacon té molt a veure en la teoria pedagògica dels aforismes, tot i que no dubta a reconèixer Salomó, Ciceró i d’altres com inspiradors d’aquests axiomes. Així, Bacon -al qual no puc encarregar-li aquest pròleg i per això el convoque amb la següent cita llarga-, escriu en Novum Organum:

Aquest coneixement ha de ser tan variable com si no estigués sotmès a precepte, perquè és molt menys infinit que la ciència del govern, la qual, com veiem, està perfeccionada i en alguna part compendiada. Sembla que alguns dels antics romans, en els temps més greus i savis, foren professors d’aquesta saviesa; perquè registra Ciceró que aleshores estava en ús que els senadors amb renom i consideració d’homes savis en general, com Coruncani, Curi, Leli i d’altres, passejaren a certes hores per la platja i donaren audiència als que desitjaven rebre llurs consell; i que els ciutadans particulars recorregueren a ells i els consultaren… I així existeix una sapiència per a aconsellar i orientar, àdhuc en casos particulars, que sorgeix d’una penetració universal en els assumptes del món i que s’empra en els casos particulars proposats, però que es recull en general observació de casos de la mateixa natura. Així ho veiem en el llibre que Q. Ciceró escrigué al seu germà, De petitione consulatus (únic llibre de negocis que conec, escrit pels antics), que, si bé tracta d’una acció particular empresa, el seu contingut consisteix en gran mesura de savis axiomes polítics que comprenien no una instrucció temporal sinó permanent per a les eleccions populars. Principalment, però, podem veure aquells aforismes que han aconseguit un lloc entre els escrits sagrats, escrits pel rei Salomó (el cor del qual, segons testimonien les Escriptures, era com la sorra de la platja i comprenia el món i totes les qüestions del món), veure, dic, no pocs preceptes, profunds i excel·lents, no poques advertències i situacions que abasten una gran varietat d’ocasions…

             …Així mateix, en la persona de Salomó veiem que el do de la saviesa, siga en la demanda que d’ell fa el mateix Salomó, siga en el consentiment diví d’atorgar-se’l, és preferit a totes les altres felicitats terrenals i temporals. Fou en virtut d’aquesta concessió o d’aquest do de Déu que Salomó fou capaç no només d’escriure aquests excel·lents aforismes o paràboles relatives a la filosofia divina o moral, sinó també de compilar una Història Natural de tots el vegetals… així com de tots els ésser que respiren… i [reclama] la glòria d’investigar la veritat; com ell mateix expressà: “la glòria de Déu és fer secreta una cosa, però la glòria del rei és descobrir-la”.

              Vet ací que el descobriment científic esdevé una mena de joc de xiquets i és amb la innocència com caldrà recuperar allò que l’home va perdre amb l’orgull que omple de gom a gom l’argument del Gènesi: el desig de coneixement i d’assolir la saviesa.

              Shakespeare, en El somni d’una nit d’estiu (V,1), presenta el coneixement com el deliri:

                  La mirada del poeta, en el seu bell deliri

                  va del cel a la terra, de la terra al cel,

                  i a mesura que la imaginació dóna cos a les coses

                  desconegudes, la ploma del poeta les dóna forma,

                  dóna al no-res eteri habitació i nom.

              Es tracta d’Adam fet un nominalista boig que com un poeta d’imaginació desbordant posa nom a tot el que imagina. Ja ho vaig veure així, encara que sense tant exaltat deliri i tanta solta imaginació, al meu poemari Bitàcola

                  Neòfit a penes

                  i ja batejant,

                  amb l’ull mig obert,

                  allò que percep

                  i cada vegada

                  que mirant llunàtic

                  nomene un objecte

                  el sent

                  descobert

              La cita no vol ser una referència d’autoritat, sinó simplement la constatació de com porte temps pegant-li voltes al mateix assumpte.

              Com assegura Marshall Mcluhan a La Galàxia Gutenberg es tracta d’un mètode, el baconià, que intenta restaurar el text del Llibre de la Natura que va estar desfigurat per la Caiguda d’Adam així com les nostres facultats han estat desfigurades. Però Bacon, encara que l’he utilitzat com a paradigma de progrés i s’ha vist en la seua obra el precedent de la ciència que va des de el seu parent Roger Bacon a Newton, era un escolàstic, i avui cal un model més trencador: potser Wiliam Blake, que avui fóra amb certesa el primer crític de la seua pròpia obra.

              Blake és gran, modern, visionari -tapat en les lletres angleses pel geni de Shakespeare- i al qual sempre li deuré el saber estirar la cortina de la ignorància emportant-me, si cal, a Déu pel davant.

              Des de Paul De Man, Althuser i Lyotard sabem que les grans ideologies generades per l’impuls universalitzador de la modernitat són màscares bastides per motius inconfessables que cal esbrinar com si pelarem una ceba capa a capa. Fer saltar les màscares a la recerca d’una veritat ontològica és, per tant, qüestió de tècnica; llàstima que aquesta no estiga ben depurada tot i que té presentació “quàntica”: capa a capa, fragment a fragment d’energia. A més, la veritat, si existeix, ha de ser una metàfora, com apunte més avall. Per això, la literatura esdevé l’única manera d’apropar-se a la veritat i l’única manera d’interpretar-la. Els científics fan literatura: què són si no els forats negres?, i llengües de gel? Metàfores. I el límit? Una altra metàfora. Al capdavall, un teorema és un poema.

              Ni l’Arcàdia, ni la pau kantiana em semblen més interessants que l’ull de Bataille, metafòricament parlant. El que m’interessa del camí és la frontera, el límit: ja sé que només sé allò que he sentit, allò que m’aplega a través de la sensibilitat i que després rumie com una bèstia ensinistrada que mastega percepcions i les digereix formant l’aliment del cervell, un bola nutritiva que s’anomena enteniment i que es manifesta a través del llenguatge, ja siga escrit, oral o mut. Sí, mut: el que ens diem a nosaltres mateix per entendre el que veiem. Així com entre la veu activa i la passiva hi ha una veu intermitja -com quan deiem “m’he tallat el cabell” que en realitat és “m’he fet tallar…”

              Però jo, que també hi sóc en la realitat, també estic format de màscares, de dobles, i conèixer-se consisteix a comprendre cadascuna d’aquestes màscares i quedar-se amb la que més ens convé, o amb la que més ens convens. Només els imbècil es despullen de totes les màscares sense tenir-ne una altra amanida. Això sí, cal assumir la màscara amb dignitat i només així serem versemblants i sincers. La màscara no té per què ser mentida.

              El terme aforisme significa en grec ‘ofrena’ i ‘oblació’, però avui ha passat a significar, com recorda Umberto Eco a Sulla la literatura, “definició, dita o sentència concisa”. A partir d’ací, l’aforisme ha estat igualat també a la màxima, a la paradoxa o a l’agudesa, entre d’altres manifestacions d’una mateixa “essència”. Per això també la diversitat de títol que ha generat: François de La Rochefoucauld, Reflexions o sentències i Màximes morals, Blaise Pascal, Pensaments, Sébastien-Roch-Nicolas de Chamfort, Màximes, pensaments, caràters i anècdotes, Friedrich Nietzsche, Reflexions, màximes i aforisme o el Llibre de sentències; Óscar Wilde, Aforismes i paradoxes, Lichtenberg, Aforismes, ocurrències i opinions; Georg Christoph Lichtenberger, Aforismes i la recopilació pòstuma dels Aforismes de Joan Fuster. I també alguns autors que han escapat a la condemna d’aquestes poques paraules tan interrelacionades i ha titulat llurs llibres de manera més singularitzada, com Wiliam Shakespeare, El misteri de les coses; Pitigrilli, Diccionari antibalístic, Elies Canetti, Apunts 1973-1984, E. M. Cioran, La temptació d’existir, De la inconveniència d’haver nascut, Confessions i anatemes; o del ja esmentat Joan Fuster, Diccionari per a ociosos.

              I darrerament la tela informàtica ha generat llocs en els quals alimentar-se d’aforismes, com >>www.rochefoucault, sobre Rochefoucault; >>www.damaschke y >>www.oeaw, sobre Karl Kaus; >>www.canetti, sobre Elies Canetti; >>www.upt.edu.pe/almapater/lichtenberger, sobre G. C. Lichtenberger; >>www.aforismos, sobre E. M. Cioran; y >>www.baltasar gracian, sobre Baltasar Gracián.

              Amb tanta pensada costa dir alguna cosa de nou, i segurament hauré repetit punts de vista que desconeixia abans que em foren revelats, a més segurament ha estat així perquè alguns d’aquests autors que he citat no els he llegit encara. No és que no ho haja fet per no copiar, com pregonava un corrent literari dels anys vuitanta a Espanya que feia bandera de no llegir els clàssics ni tampoc els més reeixits per tal de no “contaminar-se”. Pobres, imbècils -etimològicament parlant-; negaven que per aprendre cal començar copiant, i com més bé, millor.

              Ara bé, amb tanta definició i observació, no he trobat qui parle del sentit de l’humor afegit a l’aforisme -fins i tot l’humor negre- la qual cosa és per mi rebutjar de front bona part de la intel·ligència que destil·la tota ironia i bona part de les metàfores i d’altres imatges literàries.

              Per acabar -ja m’estic estenent ací el que concentre als aforismes- he de reconèixer que m’he valgut del títol de La Rochefoucault, Màximes, i l’he barrejat amb el meu cognom per tal de treure el títol: Màssimes. És evident i, d’altra banda, cal aprofitar els vents favorables. Tot i ser tan evident, com es veurà, m’ha costat molt arribar-hi. I respecte al subtítol, 333, és perquè m’agrada la xifra i, a més, ja em sembla un bon grapat d’aforismes per constituir un primer volum d’aquestes “màssimes”.

Sigo siendo un cronopio, o sea, un sujeto para el que la vida y el escritor son inseparables, y que escribe porque eso lo colma, en última instancia, porque eso le gusta.

Julio Cortázar

Posar-ho per escrit potser em donarà una oportunitat per adonar-me’n del que ha esdevingut i de tot el que això significa.

Howard Carter

1

L’espill em torna el doble o la meitat?

 

2

La unitat i la multitud. Error d’excloure’n una de les dues: així els papistes, que exclouen la multitud; o els marxistes (Pascal diu els hugonots.) que exclouen l’individu.

 

3

El líder és la unitat perquè aglutina els militants; i és la multitud, perquè els representa. Ho mires com ho mires la multitud mai no val res per si mateixa i corre el perill d’adormir-se en una llarga migdiada que, de tant en tant, cal interrompre per dipositar el vot i rentar la consciència; col·lectiva, és clar.

4

Ben al fons, Romanticisme i Cristianisme són una mateixa mirada. Desafiament a la mort amb l’esperança de vèncer-la, humiliar-la i transcendir-la més enllà dels seus límits. La fe, per tant, n’és el límit i la teologia la frontera. O tal vegada a l’inrevés.

5

El triomf del Cristianisme? Sembla clar. Jesús era evidentment mediocre. El caràcter sentenciós per concloure les seues paràboles s’ha revestit d’una aurèola sacralitzada. Clar que no és menys ni més mediocre que Buda, o Lao-Tsé. Aquest darrer també escrivia aforismes; caldrà seguir l’exemple.

6

Les persones intel·ligents no són governables. Sovint un anarquista crític n’és el bell nord, i l’home és el seu propi nord. D’altra banda, també molts dels que es declaren anarquistes simplement no valen la pena de ser governats.

7

Ontologia existencial. A: Ser. Ser allò que s’és. Ser allò que no s’és. No ser allò que s’és. Ser allò que es vol ser. Ser allò que no es vol ser. No ser allò que es vol ser. No ser allò que no es vol ser. Ser allò que es deu ser. Ser allò que no es deu ser. No ser allò que es deu ser. Ser el que es serà. Deixar-se ser. Deixar de ser. Ser l’ésser. Ser o no ser. Arribar a ser. Entre el ser i el no ser: frontera del ser o del no ser. Ser el no-ser. No ser. B: Imperatius. Desigs. Somnis. Frustracions. Dèries. Romanços. C: ¿Què som?

8

Sí, jo també era transgressor amb el gest, l’actitud, la moda, els cabells… però després he vist que la veritable transformació es fa amb el pensament i amb la paraula: Els mots comunicants.

9

Desassossecs, així hauria de nomenar aquestes evocacions. Quina paraula més inquietant. No m’agrada i no l’empraré, encara que el seu significat mostre la vibració de la qual neixen les reflexions que davallen per la memòria passada i futura i prenen forma amb el bastiment de les paraules.

10

¿Com compaginar la taxonomia amb la sal de l’ingeni, l’estudi i la reflexió amb la creació sempre tan iconoclasta per necessitat, la història amb la poesia, o l’evolució de l’home arrelat a una societat amb allò que Kundera anomena la lleugeresa del ser? És la pregunta la que dóna sentit a l’existència i no pas contestar-la.